Skip to main content

Autor: Jordi Besora | Data: 05/2016

En qualsevol situació podem escollir. Sempre podem escollir, … Tot i que no actuem sempre d’acord amb aquesta premissa

Diem que “haig d’anar a treballar”, que “haig de marxar a les cinc”, que “haig d’anar a buscar els nens a l’escola quan surti de la feina”, “que haig d’acabar un informe”. Sempre “haig de”. És obligatori o ho escollim? No és tan obvi com sembla. El llenguatge no és mai innocent. Estic convençut que el llenguatge crea realitat, i cada cop que de la nostra ment i de la nostra boca surt un “haig de” es lamina uns grams la nostra autoestima.

Em sorprenc per dins cada cop que sento que algú a la feina em diu que “no ha pogut” acabar una tasca per falta de temps, o que ha anat molt atabalat i “no s’ha pogut” mirar encara aquell informe. Jo penso: “Què feies avui a les 5 del matí?”. Digues que no t’ho has mirat, directament, o bé que tens pendent de mirar-t’ho, però no et mostris com una víctima del sistema dient que no has pogut, perquè al final t’acabes creient que ets presoner de les circumstàncies, i no és veritat.

Cada cop que responem amb un “és que…”, amb un “no puc”, o bé amb un “haig de”, ens estem fent “petits” mental i físicament. Si volem créixer en autoestima, en responsabilitat, en llibertat personal i professional, parlem en conseqüència, perquè si no, tampoc actuarem en conseqüència.

Estem on volem (sempre), i fem el que fem en cada moment, perquè ho volem. L’època de l’esclavatge ja es va acabar fa temps. Si ara estàs llegint aquest blog, és perquè vols, i si no l’estàs llegint, també. Deixem-nos d’excuses. Hi ha dues maneres d’enfocar qualsevol situació: com a víctima, o com a responsable. Cadascú tria i actua en conseqüència, i obté els resultats coherents amb el seu enfocament. Del ressentiment, al perdó. De la queixa, al reclam. Del “no fer”, al “per a què no faig?”. De la resignació, a la serena ambició. De l’acció, a la reacció. Del problema, al repte. De la tolerància, a l’acceptació (oi que no és el mateix dir-li a la parella “et tolero” que “t’accepto”?). De la suposició, a la petició de feedback. De la passivitat, a la proactivitat. De l’exterior, a l’interior. Dels altres, a un mateix. De seguir al ramat, a agafar el camí menys transitat… De Víctima, a responsable.

Stephen Covey afirma que en qualsevol circumstància de la vida en la qual participem, estem envoltats de dos cercles concèntrics i nosaltres estem en el seu punt central: el Cercle d’Influència (CI) i el Cercle de Preocupació (CP). Allò que depèn de mi, i allò que no. El Cercle d’Influència, que és el que ens queda més proper i en el qual inicialment estem, inclou totes aquelles actuacions o decisions que ens importen i que depenen exclusivament de nosaltres: què farem en el següent minut, què direm en la reunió d’aquesta tarda, com encararem la visita de demà a casa del client, etc. De vegades és un cercle petit, però mai és inexistent.

El Cercle de Preocupació inclou totes aquelles actuacions o decisions que també ens importen però que no depenen completament de nosaltres. Generalment el CP és molt més gran i hi aboquem molts dels nostres pensaments i anhels: les decisions de compra dels nostres clients, l’evolució del mercat, la situació econòmica general, l’opinió dels nostres col•laboradors, etc. Quin percentatge dels nostres pensaments diaris està en cadascun dels cercles? La responsabilitat és centrar-se únicament en les possibilitats que depenen d’un mateix: és viure mentalment en el CI. El gran secret és que, quan un dedica els seus esforços en el CI, aquest va expandint-se com per art de màgia, i cada cop és més gran i pot arribar a igualar-se al CP. Seria el mateix símil que “ocupar-se” o “pre-ocupar-se”. Depèn de nosaltres, i mai més ben dit. Entrenem-nos a identificar si cada pensament que tenim pertany al Cercle d’Influència o al Cercle de Preocupació.

Si les coses en alguns moments no us van bé, ja sigui al mig d’una reunió, o bé en la nostra relació amb els companys de feina o amb el nostre superior jeràrquic i estem realment compromesos en redreçar aquesta situació, no és útil preocupar-se pel que fan o no fan els altres: concentrem-nos en els següents deu segons i enfoquem-nos en allò que depengui exclusivament de nosaltres. Fem-ho, encara que sigui un petit pas, que potser sembla insignificant o poc útil, però fem-ho. Després dels primers deu segons, apliquem la regla en els deu segons següents, i així successivament. Donem el màxim de nosaltres mateixos en la següent cosa immediata que fem, sense pensar en l’aparent poca incidència que pugui tenir sobre el resultat final. D’això se’n diu estar en el Cercle d’Influència. D’això se’n diu concentració. D’això se’n diu responsabilitat. La responsabilitat és la virtut de les virtuts, l’eina més poderosa que podem fer servir, la clau mestre que obre totes les portes.

“El destí remena les cartes, però nosaltres les juguem”
Arthur Schopenhauer